L'educació inclusiva "és el procés pel qual s'ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar sent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l'aula" (Susan Bray Stainback , 2001).Moltes interpretacions s'han fet d'aquest tipus d'educació, però amb la diversitat actual de l'aula, la manca de recursos, les altes ràtios d'alumnes per aula, les heterogènies necessitats individuals i la gran disparitat d'orígens fan dels professionals de l'educació uns autèntics experts en el contorsionisme de l'ensenyament.
La realitat, però, ens empeny a seguir en l'adaptació i a repensar fórmules de treball per acollir a l'escola tots i cadascun dels infants, dels quals un gran nombre són nouvinguts arran de l'adopció internacional o nacional. Més de 16.000 adopcions s'han realitzat en els últims 15 anys a Catalunya, i això, es tradueix en un munt de nous reptes i necessitats.
Són infants que han patit un abandonament, han sigut maltractats, abusats o han passat llargs períodes de temps institucionalitzats durant la primera infància, que ara ja sabem, comporta d'unes atencions especials respecte la resta d'alumnes que no han passat per aquestes situacions. Infants que han patit carències afectives quan més ho han necessitat, que arriben moltes vegades d'altres països, amb una altra llengua materna ja apresa, que han de reconstruir, reparar i curar els danys emocionals que això els provoca, adaptar-se a una nova família, nous costums i cultura, i a sobre, pretenem que mostrin interès per aprendre i adaptar-se a l'escola. I sovint, tot alhora i de cop.
Gràcies a la curta, però intensa experiència de la que ja podem comptar, sabem que moltes de les necessitats d'aquets infants se centren en l'àmbit escolar i familiar, i són diferents de les dels demés alumnes.
Al llarg d'aquest temps, la visió sobre l'adopció ha patit una transformació. Als primers anys, semblava tot de color de rosa. El fet de ser adoptat no semblava crear cap tipus d'afectació diferent a la de qualsevol altre infant, no se li donava importància, i fins i tot era vist amb certa curiositat o gràcia. Aquests últims anys, i després de l'augment exponencial d'infants adoptats a les aules, sembla que gairebé tot el que està relacionat amb l'adopció i l'escola és de color negre. Tot s'ha tenyit de tal manera que no s'hi distingeix cap color amb claredat. Infants senyalats d'immadurs, que tenen reaccions totalment desmesurades, plors, crides constants d'atenció, rebequeries, baralles, regressions, conductes desafiants, dificultats d'aprenentatge, dèficits d'atenció, pèrdua d'autocontrol, ...etc. La llista podria fer-se encara més llarga. Color negre, ben fosc i que gairebé ve associat a diagnòstics patològics i poc encertats degut a l'especificitat que comporta el fet adoptiu.
Caldria fer un canvi de mirada sobre aquests infants i l'adopció. Perquè ni tan negre, ni tan rosa.
L'adopció té un impacte evident a la vida dels infants, però per bé. És la mesura de protecció que ofereix una segona oportunitat a un infant que no se li ha garantit les necessitats bàsiques afectives, educatives de salut, etc. que requereix pel seu benestar. Algunes de les conseqüències de totes aquelles experiències traumàtiques o inadequades que ha patit anteriorment són visibles al llarg del procés escolar i sovint es tradueixen en conductes i dificultats, que poques vegades se saben interpretar correctament.
Mestres i professors comproven frustrats que les fórmules que fins ara eren més o menys vàlides per la diversitat de l'aula, ara ja no són fructíferes amb alguns aquests alumnes. Es troben davant un alumnat amb unes necessitats especials diferents, que no saben com entomar. Com moltes coses a la vida, es necessita un temps molt important d'adaptació progressiva i algunes pautes i consideracions per tal d'obrir un nou ventall de colors.
L'experiència em diu que és millor deixar de centrar-nos en les limitacions de cada alumne i descobrir que un mateix alumne té potencialitats i diferents necessitats, segons el context que se li ofereix. Què se'ls pot oferir?
Tenint en compte que segons ens trobem a educació infantil, primària o secundària, les necessitats són molt diverses. Al llarg del primer any d'escolarització al centre escolar:
- És recomanable que s'incorpori a l'escola després d'uns mesos d'adaptació a casa, malgrat sigui a mig curs acadèmic. Quan un infant se sent insegur i amb dificultats de vinculació a casa, això es traslladarà a l'escola exponencialment.
- Realitzar una incorporació progressiva. Malgrat pugui semblar que ja des del primer dia l'adaptació és excel·lent, el context escolar li suposo un sobreesforç difícil de superar en aquests moments. La incorporació gradual fomenta la seguretat i disminueix l'angoixa.
- Prioritzar l'adaptació a l'aula i amb el grup classe per davant dels continguts. Fins que l'infant no se sent tranquil i en un entorn de confiança, li serà molt complicat ajustar-se a l'expectativa d'assolir els mateixos resultats que els demés.
- Mantenir unes rutines diàries molt marcades i anticipar sempre que sigui possible qualsevol canvi (baixes de tutors, canvi d'aula, activitat fora del centre escolar,...etc.). Els ajuda a configurar l'estructura i l'organització interna. La incertesa i els imprevistos acostumen a neguitejar i a generar nervis.
- Treballar en grups reduïts. Fomentar la cooperació i el treball en equip petit amb consignes senzilles i activitats variades. Les activitats d'atenció sostinguda i en grup gran fomenten la seva dispersió i recorren a fer crides d'atenció.
- Designar una responsabilitat (per petita que sigui i adequada a la seva edat). Fomentar que pugui tutoritzar a un altre company en algun aprenentatge o habilitat que ell lideri. L'intercanvi d'habilitats i coneixements entre companys afavoreix una millor autoestima.
- Reconeixement dels petis esforços i èxits. Així com evitar, sempre que sigui possible, aïllar-lo o separar-lo del grup de referència (càstigs, expulsions fora de l'aula, ...etc.)
- Ajudar a identificar, reconèixer i gestionar les pròpies emocions sobretot davant dels conflictes entre companys o professors. Posar paraules a allò que ens passa, ajuda a comprendre millor la situació i n'augmenta la consciencia i la responsabilitat sobre els actes i les seves conseqüències.
Mantenir una mirada oberta i sensible a les característiques dels infants adoptats és essencial per ajudar a desenvolupar tot el seu potencial. Facilitem el procés d'adaptació a l'escola tenint una àmplia i variada paleta de colors.
