L'atenció a les persones grans: necessitat o servei

Salvador Auberni. Pedagogo y Máster en Conflictología
20/04/2009

Este artículo es en catalán. Si quiere traducirlo puede utilizar herramientas web como ésta: http://www.softcatala.org/traductor/
Penso que els temes del benestar de les persones mai han perdre prioritat i cal donar-los-hi sempre, la importància i relleu que tenen.

Em ve a la memòria que un dia, fa temps, estava mirant la TV, concretament les notícies a TV3. En va parèixer una, - res, tres o quatre segons ja que a la TV cada segon és or -, sobre una manifestació de treballadors i treballadores que em va cridar l'atenció. A l'endemà vaig mirar la premsa escrita i res de res, ni una paraula. Allò que va passar ja fa temps, em dóna ara l'oportunitat de fer els següents comentaris.

Qui es va manifestar? M'imagino que és la pregunta que us feu vosaltres. Doncs bé, es van manifestar els treballadors i treballadores del sector sòcio - sanitari, encarregats de l'atenció i cura de les persones grans dependents o amb més o menys autonomia, persones que omplen els nostres Centres de Dia i les nostres Residències o que reben l'atenció en els seus domicilis. Treballadors i treballadores, auxiliars, humils, discrets, que en la seva majoria, compensen la seva manca de formació específica amb altes dosis d'esforç i de quasi voluntarisme.

Ara, iniciada l'etapa del remodelat govern, els mitjans s'omplen de dades econòmiques, de necessitats socials concretes: millora de l'educació, el Pla Bologna, atur, els tipus d'interès, les obres en marxa per millorar el dèficit en infraestructures, etc..., però de l'atenció a les persones grans, que poc a poc seran i serem majoria, ben poca cosa, quasi res de res, a banda de la intenció de posar en pràctica, (de veritat?), la llei de Dependència.

Les Residències per a persones grans, els Centres de Dia continuen funcionant, plens de gom a gom. El dèficit d'equipaments públics en aquest sector és de vergonya, per un país que vol treure el nas com a potència mundial. Els pocs que existeixen, funcionen, amb mitjans escassos i amb un col-lectiu de treballadors i treballadores del tot insuficient, amb poca formació específica i molt mal pagat; els mileuristes són potentats si els comparem amb aquest col-lectiu.

Necessitat o servei, aquesta és la qüestió. Si és una necessitat, n'hi ha prou en recollir a les persones grans i tenir-les més o menys ateses (necessitats bàsiques) en unes instal-lacions correctes i res més. Ara bé si hom pensa en un SERVEI, així amb majúscules, les coses canvien. S'han d'afrontar principalment dues mesures:

Primer: les instal-lacions han de ser estimulants, allunyar-les de l'estètica hospitalària i fer-les més properes al conceptes de llar, a casa de tota la vida. S'han d'omplir d'activitats, d'estímuls, per aconseguir la major prolongació possible de la qualitat de vida dels seus residents.

Segon: són necessaris més professionals, millor formats i remunerats d'una manera justa; per què?, doncs perquè a més d'atendre les necessitats més bàsiques de les persones grans, alimentació, cura higienicosanitària, medicació..., s'han d'atendre altres necessitats inherents a les persones; per fonamentals, només en citaré dues:

RELACIÓ I AFECTE

Fa uns anys, el debat era Guarderia o Escola Bressol. No en hi havia prou de guardar els infants, mentre els pares treballaven. Això era cobrir les necessitats. Progressivament es va donar importància al desenvolupament emocional i social dels infants. Es va començar a pensar en un servei. En pocs anys, vam tenir instal-lacions més adequades, un col-lectiu cada vegada més format i nombrós, amb remuneracions també més adequades (sempre es pot millorar) a la seva tasca. I...el procés de transformació de l'atenció a la primera infància encara és vigent. Tenim feina per temps.

És més fàcil pensar en un servei, quan aquest va adreçat a la infància ja que qui està qualificat per defensar els drets dels infants són uns pares joves, actius i que es preocupen pel futur dels seus fills i per altra banda l'opinió publica o la consciència social, considera a la infància la llavor que ha de generar un bon futur. Però pensar en un servei a les persones grans és més difícil, primer perquè les persones grans, ja han superat el seu període d'activitat màxima i de productivitat, ja han estat útils. Ara són classes passives, (qualificació molt insultant i burocràtica).

En la seva majoria ja han perdut molta energia, si més no la suficient, per lluitar pels seus drets. Qui els podria ajudar en aquesta lluita, són uns fills que no poden molts, o que no volen, altres. I la majoria amb un cert complex de culpabilitat per haver ingressat al pare o a la mare en una residència. El sistema no dóna més opcions.

Doncs bé, en el cas de les persones grans, estem excessivament ancorats en la NECESSITAT, encara no hem explorat, si més no, ho sembla, el concepte SERVEI. Per atendre a les persones grans, dependents o no, no en hi ha prou en tenir Residències o altre tipus d'equipaments on es té cura (mínima) dels residents.

Els residents o usuaris, com se'ls acostuma nomenar, són persones, que en la seva majoria no han escollit voluntàriament l'abandó de la llar familiar, en conseqüència, el SERVEI que cal prestar a aquestes persones és de facilitar-los-hi el de poder viure amb dignitat i qualitat, que implica la garantia de poder continuar el seu desenvolupament personal, social i cultural. Les possibilitats de creixement de la persona no s'aturen mai. El món dels afectes i de les emocions sempre és viu, per molt afectades que estiguin les condicions físiques i mentals de les persones.

Per donar un bon servei a les persones grans, que s'ho mereixen, cal iniciar urgentment el procés amb valentia i decisió. Es pot començar per generar més professionals i més formats, dignificar la professió i remunerar-la adequadament.
Comentar
Nom
Correu (No es mostrarà)
Títol
Comentari Límit 500 caràcters. Només pots introduir text sense format HTML.
He llegit i accepto la política de privacitat
Subscriu-te a les nostres publicacions
Cursos Relacionats
El més Llegit
El més nou