Aprendre llengües i mobilitat al segle XXI

Enric Serra i Casals. Responsable de Formació del Servei de Llengües i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
05/07/2010

Este artículo es en catalán y se ha respetado su idioma original. Si quiere traducirlo puede utilizar herramientas web como ésta: http://www.softcatala.org/traductor
La mobilitat i l'aprenentatge de llengües són dos fets indubtablement relacionats, que s'alimenten mútuament: l'aprenentatge de llengües afavoreix la mobilitat i la mobilitat afavoreix l'aprenentatge de llengües. El fenomen és complex: la necessitat de tenir un bon nivell d'anglès o d'altres llengües franques de comunicació internacional per poder afrontar amb garanties d'èxit les situacions de mobilitat creixent és només una part reduïda de la qüestió. En quin aprenentatge de llengües i en quina mobilitat pensem?

Aprendre llengües al segle XXI és una activitat en bona part nova. En primer lloc, consisteix cada cop menys a tendir a assolir la near native competence en la llengua que s'aprèn. Així, l'aprenentatge es pot orientar a necessitats del tot funcionals o parcials. El text clau per a l'ensenyament de les llengües a Europa, el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa (2001), preveu com una possibilitat ben real d'aprenentatge, d'acord amb aquest plantejament, que l'aprenent només desenvolupi algunes competències parcials com poden ser les de recepció (comprendre discursos escrits o orals), fet que li pot permetre, per exemple, participar en interaccions multilingües (un interlocutor parla en italià i l'altre en francès, per exemple, i es comprenen).

Aprendre llengües, en segon lloc, és també cada cop més tenir una bona competència intercultural: experimentar per mitjà de l'obertura, la curiositat, l'empatia o el respecte cap a l'alteritat un augment de la consciència lingüística. Aquest aspecte és fonamental en les societats contemporànies, com més va més caracteritzades pel mestissatge i la necessitat, doncs, d'estendre ponts cap a allò nou i desconegut.

Aprendre llengües, en tercer lloc, en un segle XXI que els sociolingüistes (D. Crystal, M. Krauss, C. Hagège, J. Tuson, C. Junyent, etc.) no es cansen de recordar que viurà una reducció dràstica de la linguodiversitat, esdevé també una exigència ètica al servei de la sostenibilitat lingüística i de la preservació de la diversitat.

La mobilitat ha de permetre i afavorir un aprenentatge de llengües inspirat en aquests nous criteris. Així, l'estudiant Erasmus portuguès, per exemple, que visita una universitat de l'àrea flamenca de Bèlgica sense interessar-se gens ni mica pel neerlandès, sense aprendre'l en un cert grau, dilapida les enormes possibilitats que ofereix la mobilitat per construir una societat europea oberta, democràtica i respectuosa amb el fet lingüístic i cultural.

En relació amb aquest tipus de mobilitat vull reportar, perquè el considero exemplar, el cas que explica Daniel Cassany en un article ("El viatger encuriosit", 2007) que és el relat d'una experiència lingüística pròpia arran d'una visita acadèmica de cinc dies a Estònia. Desconeixedor de la llengua del país, l'autor relata la seva vivència des de l'angle del ciutadà intercultural que sap que cada viatge cap a allò desconegut, cada mobilitat, és una oportunitat única d'enriquiment i aprenentatge: "Está claro que lo que aprendí —siendo mucho— es poco en comparación con lo que falta. Sigo siendo un extranjero mudo en Estonia, que sólo entiende cuatro rótulos y mira con curiosidad. Pero no tengo miedo, no tuve miedo. Tampoco temía al ridículo, a equivocarme, a parecer estúpido. Sólo intentaba entender lo que se me presentaba"  1. Aquest és l'aprenent de llengües que necessita el segle XXI: la persona que des d'una sòlida i compromesa consciència lingüística aprofita i propicia l'exposició a les llengües per aprendre'n contínuament i anar eixamplant de manera progressiva la seva competència pluricultural i plurilingüe.

Vull aproximar-me breument, també, en aquestes ratlles a definir la mobilitat. La mobilitat física, per començar. Es tracta d'un fenomen complex que inclou tant els casos sovint dramàtics de la immigració que lluita per sobreviure com la mobilitat laboral o turística, o també la privilegiada mobilitat per aprendre, a què la Unió Europea ha dedicat programes i esforços de tota mena aquests darrers anys (el programa Erasmus va celebrar els vint anys el 2007).

Aquesta darrera mobilitat viurà un potent rellançament aquests pròxims anys, pel fet que és un objectiu prioritari de les institucions europees. Si fins ara la mobilitat per aprendre ha estat més una excepció que una norma (el 2006 es van acollir a aquests programes només 310.000 joves, un 0,3 % de ciutadans de la UE entre 16 i 29 anys), el 2020 s'haurà estès, segons les previsions polítiques, de manera molt significativa. És programàtic, des d'aquest punt de vista, el Green paper: Promoting the learning mobility of young people (2009) de la Direcció General per a l'Educació i la Cultura de la Comissió Europea. 2

La mobilitat per aprendre permet adquirir noves competències, beneficia l'empleabilitat i té una clara repercussió en els aspectes relacionats amb la llengua i la cultura. Llegim al Green paper, en la versió castellana (p. 8): "Algunas de las principales competencias que pueden adquirirse a través de la movilidad en la formación son el aprendizaje de lenguas extranjeras y de destrezas interculturales. Vivir, estudiar o trabajar en otro país brinda una oportunidad de inmersión total en otra lengua y otra cultura. Las competencias lingüísticas e interculturales adquiridas en otro país amplían la perspectiva profesional, sirven para actualizar los conocimientos de la mano de obra europea y constituyen elementos esenciales de una auténtica identidad europea."

També les altres mobilitats físiques són i han de ser una font d'aprenentatge lingüístic i intercultural. Una de les qüestions que considero clau, amb tot, en qualsevol de les mobilitats esmentades és que l'aprenentatge es concebi com un fet recíproc: l'oportunitat d'aprendre no és un privilegi (o una obligació, segons com és miri), de qui es mou, sinó també de qui acull. I aquest és un repte de primera magnitud per a les societats receptores i alhora una oportunitat històrica perquè aprofundeixin en els valors democràtics. Conviure a les societats europees, per exemple, amb ciutadans gambians, senegalesos, nigerians o xinesos ha d'aportar coneixement, riquesa cultural, capacitat de relativització i vies de fugida dels plantejaments proteccionistes, xenòfobs o etnocèntrics. I ha d'aportar, també, inexcusablement, la definició de polítiques locals de gestió del multilingüisme i la diversitat.

Un parell d'exemples d'aprenentatge lingüístic i intercultural a partir de la mobilitat aliena són els següents: la immigració africana cap a Europa ens pot i ens ha d'ensenyar una nova vivència del multilingüisme. En molts països africans és habitual que un sol parlant faci servir cinc, sis, set o més llengües i visqui les habilitats multilingües ben naturalment. Seria el cas (citat per J. Edwards) 3 del parlant de Costa d'Ivori que parla francès i wè a casa i ioruba, baule i diula amb els seus companys i que de jove va afegir al seu actiu lingüístic el coneixement de l'attié, el gouro, el koulango, el dida i el beté, a més d'un coneixement passiu de l'ewe. L'aprenentatge, doncs, per a una població europea que aspira a fer servir tres o quatre llengües i que sovint naufraga en el conflicte lingüístic, està servit.

Un altre exemple d'aprenentatge lingüístic en grups receptors generat per la mobilitat és el del fenomen estès a Europa des de 1999, ideat per Bengt Nilsson, de la internacionalització a casa: les universitats preparen lingüísticament els seus estudiants sense que inicialment es moguin, amb el suport d'estudiants nouvinguts.

No podem parlar de mobilitat i aprenentatge de llengües sense esmentar l'altra mobilitat, la virtual: els ciutadans es mouen pel vastíssim ciberespai passant d'una llengua a una altra i d'una cultura a una altra, trobant i fent companys de xarxa social de qualsevol lloc del món. També aquest és un espai de construcció de les competències lingüístiques i de la competència intercultural, que ha estat explotat, també, de manera organitzada amb finalitats d'aprenentatge (cas dels agermanaments en línia eTwinning del projecte Comenius, per exemple). Aquest és un espai de mobilitat, amb tot, singular, perquè les potents eines de mediació lingüística que s'hi van desenvolupant el converteixen en un territori on les distàncies lingüístiques s'escurcen progressivament. I és un espai singular, també, perquè cal haver desenvolupat noves competències comunicatives i digitals per experimentar-hi una mobilitat reeixida.

Mobilitat i desenvolupament de les competències lingüístiques i de la competència intercultural sempre estaran en relació. Els conceptes, amb tot, evolucionen: aprendre llengües al segle XXI és una pràctica influïda per factors i principis nous i la mobilitat és també un fenomen en redefinició.

Notes al peu:


1.- D. Cassany, "Para comprender lo indescifrable". A: Para ser letrados. Barcelona: Paidós Educación, 2009. P. 190. (versió en castellà)

2.- <http://ec.europa.eu/dgs/education_culture/consult/mobility_en.html> [Consulta: juliol de 2010]

3.- John Edwards. Un món de llengües. Barcelona: Aresta, 2008. P. 45.


Publicat
Comentar
Nom
Correu (No es mostrarà)
Títol
Comentari Límit 500 caràcters. Només pots introduir text sense format HTML.
He llegit i accepto la política de privacitat
Subscriu-te a les nostres publicacions
Cursos Relacionats
El més Llegit
El més nou