L'educació continua essent un dels principals temes de debat en la societat espanyola. Sí, afortunadament.
Anem per bon camí?
El més savi que he sentit sobre educació és un proverbi africà que diu que "per educar un nen fa falta una tribu sencera"; és a dir, fa falta tota la societat. Tenen responsabilitats educatives els pares, els mestres, els polítics... I també s’hi haurien d'involucrar més els municipis, que són l'agent més eficaç per resoldre els problemes educatius. En quatre anys un municipi pot solucionar el fracàs escolar, i passar del 30 i tants per cent actual -aquesta és la mitjana espanyola- al 10 per cent, que és el percentatge que la Unió Europea dóna com a acceptable. El municipi pot actuar per pal·liar la violència, l'abús d'alcohol, etc. i pot mobilitzar, a més a més dels pares i els docents, a moltíssima gent perquè col·labori en les tasques educatives. Les mestresses de casa, els avis, els jardiners de l'Ajuntament, etc. també poden ser agents educatius eficaços. Per dur a terme aquesta "mobilització educativa" no són necessaris uns pressupostos extraordinaris. N'hi ha prou de comptar amb persones que la dinamitzin.
Escollir els estudis que ens permetran accedir al món professional és una de les decisions importants de la nostra vida. Creu que en l'actualitat hi ha prou informació sobre formació acadèmica?
Efectivament, aquesta és una decisió crucial, que no pot ser fruit de la improvisació. Hi ha dos moments clau: l'últim curs de l'ESO i en acabar el batxillerat. Ha de millorar la informació sobre formació acadèmica en aquests dos moments. I cal ajudar els estudiants a reflexionar sobre les seves capacitats. Desgraciadament, els centres educatius fan poca cosa. A més a més, seria interessant prolongar l'orientació acadèmica en el primer curs de la carrera, en el qual hi ha alumnes decebuts. És important que l'alumne pugui parlar amb algú sobre si val la pena estar aguantant una carrera que no li agrada. A més, cal insistir-los en el fet que tinguin present el món que ens ve, un món amb moltes oportunitats, però molt competitiu i globalitzat. Europa no s’adona que hi ha gent a la Xina molt ben formada, que cerca l'excel·lència, amb la qual nosaltres no tindrem possibilitat de competir si no posem fil a l’agulla. Els xinesos es quedaran amb molts dels treballs més qualificats. Això cal explicar-ho bé als alumnes i als pares. I és clar, donar-los els mitjans per canviar-ho. No obstant això, gairebé tots els problemes educatius tenen solució.
Quina és la solució?
Destinar un percentatge més alt del PIB a l'educació, i gestionar bé els diners, és clar.
I quina part del PIB hi destina Espanya?
Doncs aproximadament el 5%. Convindria destinar una mica més a la universitat. Un dels problemes que tenen les universitats és que hi ha massa alumnes. N’hi ha molts que van a la universitat per després dir que han fet una carrera. Caldria limitar el nombre d'anys que es pot repetir. No hi ha cap justificació perquè hi hagi sis convocatòries per assignatura. Això devalua la universitat. Una plaça a la universitat costa entre 8.000 i 16.000 euros anuals. Tots els alumnes haurien de saber que cada any estan rebent una beca substanciosa! A més a més, la universitat és una institució docent, que ha de tenir un projecte docent; em sembla escandalós que no s'exigeixi als catedràtics i als professors universitaris cap acreditació de capacitat pedagògica.
Hem millorat en formació permanent?
La formació permanent ha de formar part de la pròpia trajectòria professional, i hem de tenir en compte que cada quatre o cinc anys canviarem de feina. L'empresa ha d'ajudar a la formació permanent. Ho estan fent algunes empreses, com Repsol, a través de la seva Fundació; intenten despertar en els joves l'interès per la ciència i la tecnologia com a fonament del progrés tècnic i mostrar-los que la tècnica també resulta imprescindible per resoldre els problemes socials. Mentrestant, fa la impressió que les universitats són autistes.
En el seu últim llibre, "El cervell infantil: la gran oportunitat", ressalta que la idea molt arrelada que tot el que li passa a una persona depèn de la seva història infantil no se sosté científicament.
Efectivament. La nostra capacitat d'aprendre la tenim durant tota l'existència. És veritat que en els dos primers anys és fonamental l'establiment de les relacions d'afecció amb els pares, que configuren una base de seguretat. I que en aquesta etapa apareix quelcom tan important com el llenguatge. Però la plasticitat del cervell per aprendre es prolonga al llarg dels anys. L'educació també és molt important durant l'adolescència. S'ha descobert que dels 13 als 16 o 17 anys el cervell torna a passar per una segona etapa de gran aprenentatge, hi ha una nova època daurada quant a l'aprenentatge. Jo als meus alumnes adolescents, els dic: disposeu d'un cervell en plena ebullició, és la vostra gran oportunitat. Per a mi, el més important d'aquestes descobertes de la neurociència –disciplina que ha progressat enormement en els darrers anys, però els seus coneixements s'han aplicat a la clínica i no a l'escola- és que suposa la fonamentació científica de l'optimisme, perquè l'educació pot canviar la pròpia estructura del cervell.
Sovint vostè recorda un element que no s'aprèn, el talent, que és fonamental per a l'èxit professional.
Sí, la persona que té talent és qui escull bé les seves metes, qui té la capacitat, els recursos intel·lectuals emocionals, per assolir l’objectiu que s'ha proposat. Per això dic que el talent és la intel·ligència triomfant.
Què és la Universidad de los Padres, que va crear?
És una fundació sense ànim de lucre que té com a objectiu ajudar els pares en les seves tasques educatives. Proporciona informació rigorosa sobre l'educació dels fills, assessora els pares perquè exerceixin bé les seves responsabilitats educatives (els pares han de trobar la seva manera d'educar), informa els seus fills sobre els recursos educatius que tenen a la seva disposició i crea una comunitat de pares interessats per millorar l'educació familiar, en la qual poden compartir les inquietuds i experiències. No pretenem donar receptes de consultori, sinó més aviat posar a disposició dels pares els coneixements que l'experiència pedagògica i les ciències del nen ens proporcionen. Aspirem a recuperar un discurs educatiu optimista i alegre, que en l'actualitat s'ha oblidat. Cada curs té una durada de nou mesos i disposa de tutors personals, fòrums d'aula, banc bibliogràfic, etc. L'alumne, en aquest cas el pare, la mare o tots dos, s’han de matricular en el curs corresponent a l'edat del nen.
Com valora l'experiència?
L'èxit de la iniciativa m'ha convençut de l'interès que la major part dels pares tenen en les tasques educatives. Hauria estat potser millor intentar introduir millores en el sistema educatiu, però l'administració és un terreny massa lent i pantanós com per poder-hi fer res a títol particular. En canvi, puc posar-me en contacte amb els pares i aconseguir que es prenguin seriosament la seva tasca, que pressionin socialment a favor de l'educació, i que col·laborin amb l'escola.
Creu que el paper dels pares ha perdut força en l'educació?
Sí, els pares -i també els docents- creuen que eduquen contra la societat i se senten desbordats. Els pares estan desbordats perquè els seus fills van més ràpid que ells. L'educació autoritària funcionava a la perfecció... però oblidava l'educació per a la llibertat i els drets. Estem amb uns nens i nenes molt vulnerables, que suporten molt poc la frustració, tenen poca fermesa per enfrontar-se als problemes. Estan tan acostumats a ser el centre de tot que quan arriben al món real, que implica esforç, endarrerir la recompensa i suportar la frustració, es giren contra els seus pares -i de vegades amb raó- perquè no els han preparat per a la vida.
L'educació no ha quedat al marge dels grans canvis que s'han produït en la societat en relativament pocs anys.
Sí. El problema irresoluble que se li planteja a l'educació és que fins fa molt poc ha estat el mecanisme de transmissió de la cultura d'una societat. Ha estat una transmissora eficaç. Això valia per a societats estàtiques i homogènies, però no per a les nostres, que són veloces i heterogènies.
El sistema educatiu actual és molt diferent del que va conèixer de petit, oi?
Sí, jo vaig anar a escola just després de la guerra i vaig tenir una experiència interessant en una petita escola d'una fèrria disciplina militar. Hi havia un sistema semblant a l'actual sistema de punts del permís de conduir: anaves perdent punts en cas de mala conducta però també podies recuperar-los, no solament traient bones notes, sinó també fent activitats com, per exemple, murals (donaven molta importància al dibuix).
José Antonio Marina (Toledo, 1939), catedràtic de Filosofia, Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, Premi Nacional d'Assaig, Premi Giner dels Ríos d'Innovació Educativa, ha dedicat la seva vida professional a la investigació sobre la intel•ligència i l'educació. L'any 2005 va engegar la iniciativa "Mobilització Educativa de la Societat" amb l'objectiu de fomentar la participació de tota la societat en la millora de l'educació. L'any 2010 va fundar la Fundació Educativa Universidad de Padres. Un dels projectes d'aquesta Fundació és la Universidad de Padres UP online, l'objectiu final de la qual és ajudar els pares en el procés educatiu dels seus fills perquè els nens adquireixin els recursos intel·lectuals, afectius i morals necessaris perquè es converteixin en adults feliços i responsables. Ha exposat el seu projecte educatiu en llibres com "Aprender a vivir" (Ariel), "Aprender a convivir" (Ariel), "La magia de leer" (Plaza y Janés), "La magia de escribir" (Plaza y Janés), "Teoría de la inteligencia creadora" (Anagrama), "Ética para náufragos" (Anagrama), i els llibres de text d’"Educación para la ciudadanía", "Educación cívica y Filosofía" per a l’editorial SM, "La educación del talento", "El cerebro infantil: la gran oportunidad" (Ariel) i "Las culturas fracasadas" (Anagrama).
Entrevista realitzada per Daniel Romaní. Escriptor i periodista. Col·laborador d'Educaweb
