L'orientació, els centres educatius i les famílies

Mª Jesús Comellas.
Doctora en Psicologia i professora titular del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, i directora del curs de postgrau "Orientació i estratègies per al debat educatiu en el context familiar"
06/02/2012

Abans de començar, m’agradaria aclarir que no crec que hagi de centrar la meva aportació en defensar la importància de l’educació com a eix de creixement i benestar personal per a tota la comunitat, a curt, mig i llarg termini, ja que els professionals de l’educació ja mostren que ho saben, ho valoren i ho tenen clar.

Així doncs, em prendré la llibertat de fer referència breument a tres punts: l’alumnat, les famílies i els centres educatius, ja que sembla que no acabem de trobar un discurs i enfocament que sigui prou sòlid i cohesionat per frenar i contraposar-se a les informacions que es donen dia rere dia en els mitjans de comunicació i, també, cal dir-ho, en els nostres propis col·lectius siguin centres educatius, fòrums professionals i institucions. Òbviament l’orientació permet tenir una mirada i implicació que cohesioni els 3 col·lectius.
  1. L’alumnat que,  sent l’actor i qui té èxit o no, ni n’és el causant ni, per tant, és qui ha d’aportar respostes o solucions.
  2. Les famílies, punt de referència i de pertinença de l’alumnat, amb uns reptes educatius que ara no estan prou clars.
  3. El centre educatiu que és la institució que té el protagonisme,  com a referent professional, i que no pot ni ha d’assumir, de manera aïllada,  la seva acció.
Qui pot dir de què serà capaç una persona d’aquí a 20 anys?

Qui gosa dir tu no serveixes per a... Això, fins ara, s’ha fet  amb massa freqüència i ja s’han demostrat els efectes devastadors d’aquesta mirada determinista i fatalista. També sortosament, hi ha prou testimonis de persones que, amb valentia i tenacitat, han pogut demostrar que aquesta valoració no tenia fonament i era un error.

Això es feia en base a un coneixement que creiem científic, en moments en que la societat i les professions eren més estables i coneguda la seva pràctica. Fer-ho ara seria ciència ficció ja que ningú gosa fer hipòtesis de com serà la societat i els camps professionals d’aquí a 10 o 20 anys i sobretot quines competències caldrà desenvolupar.

Està clar que en un món complex les avaluacions quantitatives de suposades capacitats, interessos i oportunitats no tenen sentit i cal una mirada sistèmica, valorativa dels factors qualitatius que envolten les persones i el seu desenvolupament  per continuar aquest camí adaptatiu personal i professional i  oferir noves oportunitats.

Cap persona no és més o menys que ningú per la seva ideologia, habilitats, interessos, idees o formes de viure. Tampoc tot es decideix ni està determinat als 16 anys, ni les oportunitats i expectatives estan tancades.

Cal, doncs, obrir alternatives,  veure que no es pot reproduir l’error de fer la valoració de les persones pels seus rendiments sinó per elles mateixes i cal evitar les atribucions i interpretacions de les seves actituds  (esforç, ganes de progressar, aspiracions, capacitats, manca d’esperit, inseguretat...) per tal de donar llibertat de prendre decisions, sense menyspreus i judicis de valor, cap a opcions de formació o sortides professionals.

La família és el nucli de pertinença més important per a les criatures  amb la seva diversitat de composició i en el seu fer quotidià. Promou el desenvolupament del seus fills i filles i projecta, des del naixement, els desitjos de futur, interès per a la formació i expectatives d’èxit personal.

Els somnis de la família són un motor per al desenvolupament infantil i són la base de la seva estima i de la imatge que els adults projecten. Per això les famílies creuen que tenen un tresor a casa i si la família no ho creu qui ho farà?

Per què, doncs, està tant arrelada la idea de que la família és dimissionària o que ha perdut el seu interès per l’educació? perquè "no respon com nosaltres els diem"? quan, de fet, a casa, en la intimitat  ningú no respon com està previst en la teoria.

També, des de fora, es fan demandes i exigències en relació a l’estil educatiu que tenen (manca de límits i normes, sobreprotecció...) sense fer una mirada als missatges professionals dels últims anys plens d’incoherències i contradiccions (no frustreu que traumatitzarem, cal ser amics dels fills, no els feu plorar, i un llarg etc.). I, ara, en veiem els efectes.

Juntament amb aquests missatges venen afirmacions de "no saben fer de pares i mares i no tenen ni sentit comú" fet que han portat a una fragilització de la família i han repercutit en un clar sentiment d’inseguretat i culpabilitat molt poc eficaços. Per què posem en dubte les competències familiars? Per què les famílies no poden educar segons la seva cultura i manera de veure el món (i no parlo de les famílies de fora sinó de totes).

Quin és, doncs, el problema?. Es troba en les demandes i exigències que es fan des de fora, més que mai, i en la dificultat que hi ha per compartir l’enfocament educatiu en relació a les necessitats de les criatures en un món ple d’estímuls, de publicitat i d’imatges que donen missatges molt contradictoris i creen necessitats.

Quan davant dels rendiments escolars poc satisfactoris es proposa a la família que renunciïn a la seva dinàmica per fer "reforç als seus fills o facin una nova inversió cap a professionals complementaris" s’està creant un nou neguit, es dóna a la família una responsabilitat i es demana que cobreixi un espai que no li correspon.

No oblidem que la millora del nivell educatiu de la nostra societat, en relació a fa 50 anys, ha estat gràcies a la generositat adulta de les persones que no tenien cultura escolar (la generació de les àvies i avis d’ara) i que, sense títols acadèmics, van fer possible que els seus fills i filles no reproduïssin la vida que havien tingut.

El temps familiar té molt valor, és un lloc d’aprenentatges vivencials i el clima familiar no hauria de quedar condicionat  ni per la professió de les persones adultes ni pels aprenentatges de les criatures.

Amb l’acostament a l’escola, la família confia al centre educatiu l’acció professional que ha d’afavorir el desenvolupament dels seus fills i filles, potenciar la socialització amb altres criatures, en un període més llarg que abans (possiblement encara massa curt) i, sobretot, realitzar uns aprenentatges dels que en són especialistes per la seva formació.

El professorat és el col·lectiu professional que respon l’encàrrec que la societat li dóna per afavorir l’aprenentatge i acompanyar a les famílies en aquest procés, no per desanimar-les  sinó per obrir nous horitzons.

En aquest sentit ens cal una anàlisi i reflexió seriosa dels canvis que, com a institució i com a professionals, cal fer. Es parla que la situació és si més no curiosa. L’escola poc ha canviat en relació a la que era en el segle XIX,  el professorat té idees i metodologies pròpies del segle XX  i l’alumnat viu i està adaptat al  segle XXI.

L’escola ha d’afavorir el coneixement i sobre tot enfortir el procés de desenvolupament tot posant l’experiència i coneixement professionals al servei de l’aprenentatge de les competències que es requereixen en el moment actual.

També cal que l’escola obri els ulls de les criatures a molts itineraris de formació, estimuli interessos, descobreixi opcions no marcades per les dificultats i mancances  sinó per la valoració i oportunitats.

Aquesta responsabilitat del professorat ve acompanyada pels professionals del camp de l’orientació per garantir, conjuntament, que l’alumnat rebi una acció educativa amb una mirada amplia i respectuosa cap a tots els aspectes de la seva vida i del seu desenvolupament per arribar a poder prendre decisions vinculades amb la vida quotidiana escolar, familiar i, en un futur, professional.

El rol orientador, doncs, és imprescindible per estimular propostes i iniciatives, com la d’avui, que puguin partir d’enfocaments adequats per treballar cooperativament amb totes les especialitats que intervenen en el marc educatiu.

Ja s’ha comentat que no es pot categoritzar a l’alumnat en unes edats molt primerenques, en funció de les "suposades capacitats" quan si es potencien els aprenentatges, amb l’experiència i la formació continuaran el seu desenvolupament.

L’alumnat està vivint en un món de zàping i d’imatges. Té moltes habilitats i informació molt superficial. Per això el punt de partida no pot ser reproduir els objectius escolars que hi havia, amb llibres o ordinadors, sinó que cal adequar-los per tal que puguin ser assumits i aplicats.

La teoria la tenim però la practica no arriba. Parlem de competències i mantenim els exercicis mecànics, bloquegem el temps fora escola que és on han de ser competents, demanem a la família que complementi la feina  que no fem amb 6 hores diàries i posem deures per vacances no fos que oblidin el que cal saber.

Cal un canvi seriós com l’han fet altres professions de diferents camps com el cas de la salut, de la tecnologia, de l’agricultura, del comerç o altres.

No vol dir canviar-ho tot sinó seleccionar i veure quins són els puntals, que n’hi ha, i focalitzar el treball en aquells camps imprescindibles com pot ser la comunicació, despertar interessos, mostrar la necessitat del que creiem que han de saber i afavorir l’aprenentatge del treball de forma cooperativa  que afavoreix la socialització i obre oportunitats professionals.

No es tracta de partir sols dels interessos concrets de l’alumnat quan el coneixement del món sols és parcial. A qui li interessava la psicologia als anys 60 quan quasi ni se’n parlava? o de la tecnologia als anys 80 quan era incipient i impossible d’imaginar-ne el desenvolupament? des de quan es va començar a parlar de transplantaments?

Fent una síntesi quan quasi ni hem pogut començar:

El fracàs educatiu, doncs, es dóna quan ja l’adolescent ha arribat a no voler continuar la formació. Cal una reflexió seriosa per veure on s’ha perdut l’interès per aprendre, i comprendre que la responsabilitat és nostra i que hem d’aprendre a obrir camins  per no deixar-los fora de joc sense caure en decisions poc reflexives.

És en el marc de l’educació que aprenem a ser persones, a viure i conviure, a relacionar-nos amb tothom de forma satisfactòria en un context de respecte mutu cap a les persones per la seva condició.

Cal potenciar el creixement com a factor clau de l’èxit educatiu. Però cal una mirada que sigui respectuosa amb tothom, amb totes les oportunitats formatives i amb totes les professions. No es pot partir, des de l’educació,  del desprestigi i cal evitar la doble moral en la mirada cap a la societat i cap a les diferents situacions professionals i personals.

Quantes criatures des de petites poden voler treballar com a personal de neteja? En canvi a casa les persones adultes netegen i encara hi ha un percentatge important de mares que tenen la seva activitat quotidiana emmarcada en la neteja i cura de la llar.

També hi ha moltes famílies que tenen contractades persones per fer aquest manteniment de la llar, a tots els centres públics i a les ciutats hi ha personal de neteja i moltes de les persones que ho fan són pares i mares. Però no ha canviat el missatge i l’estereotip: "Si no estudies no seràs ni escombriaire". I per tant es posa en evidencia que menystenim algunes professions malgrat la seva necessitat i que hi ha famílies que les exerceixen.

És sols un exemple, però pot ser, si més no, il·lustratiu de la necessitat de que des de les primers edats no es facin atribucions de fracàs personal o professional, i sobretot es pugui valorar que hi ha molts itineraris i camins per créixer i assolir una situació que, quasi segur, no serà definitiva ja que precisament el que cal és explorar, canviar de context i anar descobrint noves oportunitats.

Per això en el moment actual amb tants canvis de fons, perspectives diferents i incerteses, el repte de l’orientació és més rellevant que en altres temps en que les alternatives, pràctiques professionals i necessitats de coneixement eren molt més acotades.

Cal, doncs, la fortalesa professional per donar respostes a aquests reptes, millorar la nostra pràctica amb un enfocament clar que pugui transmetre un model que pugui donar resposta i preparar al jovent per un món  que serà el d’ells i d’elles en el sentit que, malgrat hi puguem ser, les decisions i gestions ja no ens correspondran.
Categories
Comentar
Nom
Correu (No es mostrarà)
Títol
Comentari Límit 500 caràcters. Només pots introduir text sense format HTML.
He llegit i accepto la política de privacitat
Subscriu-te a les nostres publicacions
Cursos Relacionats
El més Llegit
El més nou