La paraula vocació ve del vocable llatí: vocare i significa cridar. En un procés d'orientació acadèmica-professional o de suport a la presa de decisions, entenem la vocació com la descoberta de la predisposició a fer una activitat que provoqui satisfacció i sensació exitosa. És a dir, és el desig que ha de trobar l'orientat per emprendre un objectiu concret: l'elecció d'uns estudis, el camí cap a una professió o qualsevol altra activitat que afavoreixi la seva actitud activa i motivada. El més important és que pressuposi motivació, ganes de fer-ho, esforç, sacrifici i voluntat d'aconseguir-ho perquè hi hagi una distància entre el present i aquest desig futur. És per això que ha d'implicar un creixement, una millora personal en aquest procés.Però no tothom troba la vocació o aquesta predisposició de manera innata (pocs n'hi ha d'escollits en aquest sentit), sinó que s'ha d’anar descobrint. I segurament poden ser diferents descobriments al llarg de la vida. Aquest és el cas de molts dels nois i noies que recorren als nostres serveis presencials d’orientació amb un sentiment de desorientació que els angoixa al final de l'escolaritat obligatòria, per exemple. "No sé què fer" diuen bloquejats i perduts.
Quan es parla de la crisi de la vocació, penso que en el fons, hem perdut la visió del procés global. No ens podem aturar dient "no tinc vocació per res, no sé què fer". Doncs si no tens vocació, activa’t en la seva descoberta! No et quedis atura’t! Tasta les activitats que et puguin fer despertar un desig o una il·lusió de construcció de futur: no et quedis paralitzat amb aquesta crisi i pensa que el futur serà millor si inverteixes en tu mateix ara, en el present, amb motivació i il·lusió!
Hem passat de la generació dels nostres avis i, també dels nostres pares, en la que una feina era habitualment per a tota la vida i no es deixava fins que no calia jubilar-se, a l’actual generació en la que els nois i noies han de lluitar contra el pes social que suposa no saber què seran de grans, en un món d'adults molt incert. Estem demanant als joves que en plena època d’efervescència, pròpia de l’adolescència, decideixin una cosa que pot determinar -en part- la seva vida. La neurociència ens aporta molta informació sobre la maduresa del nostre cervell. Segons aquesta ciència l’edat en la que la nostra massa grisa assoleix la maduresa és als 20 anys i, en canvi, els joves han de decidir cap on guiar la seva trajectòria acadèmica i professional als 16 anys. Per primer cop tenen un gran ventall per triar.
Tot i que, som conscients d’aquesta realitat, com a professionals de l’orientació intentem que el noi o noia entengui que una decisió de futur com pot ser la tria d’uns estudis o d’uns altres, o de continuar o no formant-se, no és per sempre. La vida dóna per viure moltes experiències i canviar molts cops de feina. Per això, no orientem cap a uns únics estudis en un moment determinat, sinó que orientem perquè la persona pugui prendre les decisions de manera autònoma i tingui les eines i els recursos per a fer-ho i pugui anar canviant de feina si cal, sense sobresalts, sinó de forma madura.
Els hi oferim el nostre suport, som al seu costat per ajudar-los a prendre decisions. Ells són els principals protagonistes del seu projecte de futur i assumir aquesta responsabilitat a vegades els hi costa. Com a orientadors, i mitjançant diferents propostes de treball, els hi obrim el ventall de possibilitats, els ensenyem a buscar informació; i, en definitiva, a triar uns estudis o una professió en qualsevol moment de la seva trajectòria personal.
Principalment cal tenir en compte que tot plegat és un procés -ja ho dèiem abans-, i com a tal, contempla diferents fases o etapes. El punt de partida sempre ha de ser l'autoconeixement, com a base de l'autoestima. Un ha de saber qui és, com és i on vol anar o com vol ser. Es poden valorar aspectes com ara el rendiment acadèmic d'un alumne per conèixer el seu potencial. Però també podem emprar altres eines i recursos, com ara els psicotècnics, per tenir en compte diferents aspectes (interessos, preferències, valors, trets de personalitat, etc.). Ens donen més informació però tampoc és definitiva. Al potencial d'una persona s'hi ha d'afegir la seva motivació i les ganes d'estudiar. "Per què continuar estudiant?" Un ho ha de tenir clar si vol triomfar i sentir-se exitós en l'assoliment d'objectius. Els aspectes de personalitat són definitius per superar algunes de les dificultats en els estudis. Hi fa més l'actitud que l'aptitud....
Per seguir aquest procés de presa de decisions hi ha moltes activitats a fer: l’orientador és una de les persones que pot ajudar l’orientat a descobrir les seves vocacions. També s'han de contemplar els plans d'acció tutorial durant l'ESO principalment, però s'ha d'anar més enllà i treballar aquest creixement personal de forma transversal, des de totes les àrees curriculars a l'escola, i amb el suport de la família i de l'entorn, un arriba a trobar el seu lloc a la societat. És per això que l'orientació té una funció social claríssima que no hem de perdre mai de vista: dóna suport als joves que seran els futurs adults de la nostra societat.
En resum: les etapes d'un procés d'orientació es poden concretar en les següents: 1. autoconeixement i autoestima; 2. descoberta de l'oferta acadèmica i el món de les professions. La informació està dintre del procés d’orientació però no s’ha de confondre mai amb l'orientació; i 3. la decisió: triar alternatives concretes, valorar diferents opcions amb aspectes favorables i altres que no ho són tant, preveure canvis adaptables a situacions i emprendre l'activitat. En moltes ocasions, per exemple, una nota de tall pot fer canviar l'accés a uns estudis. Però si tant t'agraden, per què no marxes fora a estudiar? A grans problemes, grans solucions!!
