Trobeu el vostre curs ideal

9%

Què vols estudiar?

Formació dual: de la panacea a la realitat

Article d'opinió

  • 25/02/2013

  • Valora

  • Deixa el teu comentari
Xavier Périz i Duran. Secretari del Consell de la Formació Professional de l'Institut d'Educació. Ajuntament de Barcelona
Són moltes les veus qualificades que, des de diferents sectors econòmics i educatius, consideren que l’actual model d’FP, sense modificacions substancials, restarà exhaurit en un termini molt breu.

La sortida de la crisi, a banda d’actuacions macroeconòmiques i financeres, només serà possible si les nostres empreses guanyen en competitivitat. I guanyar en competitivitat implica, invariablement,  més innovació i més productivitat.

A força de rebre sotragades, les empreses van descobrint que el fet de cobrir places amb titulats/des universitaris/àries que no els hi corresponen, ni pel nivell de formació ni pel nivell retributiu, no ajuda gens a millorar la seva competitivitat.

Els titulats/des universitaris/àries tenen els seus espais naturals a l’empresa, de la mateixa manera que els/les titulats/des d’FP s’han de preparar per a ser uns/es eficients comandaments intermedis i uns/es tècnics/ques altament qualificats/des i especialitzats/des.

Per tal d’aconseguir que els/les alumnes d’FP assoleixin les competències i els coneixements tècnics que els hi permetin exercir les funcions que l’empresa necessita, una de les propostes més reiterades per tothom és la formació dual. Però, de quina formació dual estem parlant?

Si analitzem la formació dual a Europa, principalment els sistemes de més nomenada com l’alemany, el suís, l’holandès o el danès, podem afirmar sense por a equivocar-nos que no hi ha dos models iguals.

I si cerquem els detalls, veurem que hi ha diferències substancials dins els mateixos països i estats, en funció de l’àmbit competencial de l’ensenyament, la seva organització territorial i el grau de flexibilitat del que gaudeix cada sistema.

Fins i tot, hi ha models consolidats durant vàries dècades com és el cas alemany, on reconeixen de forma reservada que no funciona com voldrien per a tots els sectors productius ni per a totes les famílies professionals.

L’element comú a tots ells és la rellevància cabdal del teixit empresarial, de les seves associacions i dels seus representants, variant només el nivell de responsabilitat segons el sistema concret.

Per a la incorporació a l’empresa de titulats/des d’FP millor preparats/des i millor adaptats/des als requeriments de competitivitat d’un futur proper, la solució és la formació dual?

Potser sí, però segur que no serà la panacea.Certament, no existeix una solució única per a ser aplicada a tots els sectors productius o a qualsevol tipus d’activitat econòmica.

Tant a la indústria com als serveis, per no parlar del sector primari, probablement veurem la coexistència dels diferents models de formació pràctica a l’empresa:la Formació alCentre de Treball clàssica, l’alternança simple i l’alternança dual.

La formació dual ha generat moltes expectatives entre els agents socials, encara que, com és lògic, per motivacions ben diferents.

Les organitzacions empresarials esperen aconseguir la contractació de treballadors/es més qualificats/des professionalment i que requereixin períodes d’adaptació mínims, és a dir, que puguin afegir-se al nucli productiu de l’empresa de forma quasi immediata.

Però hi ha empreses que esperen, probablement, que aquests/es treballadors/es, per dir-ho de manera col•loquial, els hi ploguin del cel, provinents directament del sistema, sense cap implicació prèvia per la seva part.

Pel que respecta a les organitzacions sindicals, aquestes consideren, i amb raó, que les millores en la formació dels futurs treballadors facilitaran el seu accés al mercat laboral.

El que no tenen clar els sindicats és si aquesta modalitat formativa servirà també per a reduir la precarietat en la contractació,millores sensibles en les retribucions o només generarà la substitució d’uns/es treballadors/es per d’altres.

Les múltiples possibilitats de contractació d’aprenentatge sota la modalitat dual no ajuda gens a aclarir els dubtes que uns i altres es plantegen en la seva posada en marxa.

Pel seu costat, la comunitat educativa observa amb recel un sistema que, al dipositar una gran part de la responsabilitat formativa sobre les empreses, inclòs un important percentatge de les hores lectives globals, la fa sospitar sobre si finalment caldrà una adequació de les plantilles.

Resulta fonamental ampliar les experiències dutes a terme fins al moment a més sectorsi a empreses de dimensions diferents, tant pel seu volum de facturaciócom pel nombre de treballadors/es.

Les administracions, tant l’educativa com la de desenvolupament econòmic hauran de crear programes conjunts per a promocionar la responsabilitat social de les empreses i aconseguir que s’afegeixin al nou sistema.

En aquest context, no resultarà fàcil avaluar l’eficàcia de l’aprenentatge en modalitat dual (de l’eficiència, encara resultaria més prematur parlar-ne).

Malgrat tot, podem encetar algunes idees per tal que serveixin com a elements de reflexió:
  • Qualsevol mecanisme d’avaluació ha de fer concórrer les dues branques del sistema (administració educativa i teixit empresarial) en unes condicions semblants de responsabilitat i d’implicació amb l’objectiu final de millorar qualitativament la formació professional.
  • Sense la implicació d’un agent que actuï com a catalitzador per a les empreses, no és possible plantejar un canvi d’aquestes característiques. Aquest agent ha de ser un ens a mig camí entre les parts, capaç de generar discurs, de mobilitzar les empreses i de suggerir millores metodològiques per a l’avaluació.
  • En el nivell més proper al’alumne, aquest hauria de comptar amb dos tutors, un del centre educatiu i un altre de l’empresa, els quals, de forma conjunta,avaluessin la formació que rep i si aquesta és prou eficaç des de les dues òptiques.
  • Per últim, potser caldria un òrgan superior que, integrant un observatori específic de l’alternança dual, tingués capacitat d’anàlisi general i específica, d’avaluació de resultats isupervisió metodològica, a banda de ser paritari i tenir capacitat real de decisió sobre la matèria.
Deixa el teu comentari