“ L'orientació professional i les professions en la nova economia ”

Entrevista a Ronald G. Sultana,
professor de Sociologia i Educació comparada i director del Centre Euromediterrani per a la Recerca en Educació de la Universitat de Malta
18/11/2014

Avui dia té sentit parlar de professions o és millor parlar de feines?
 
Diversos autors, com ara Zygmunt Bauman i Richard Sennett, han plantejat que la naturalesa del treball ha canviat tant que en gran manera la noció de professió s'ha perdut, excepte en el cas d'una petita elit. A més, indiquen que per a moltes persones el treball s'ha convertit en una «feina» i no pas en una «professió», i, per tant, ja no es tracta d'una activitat en la qual s'inverteix la pròpia identitat personal i social, on un mateix expressa els impulsos creatius i productius tot assumint-los al servei de la majoria de la comunitat. Per a molts ciutadans, el treball és només una «feina» que es fa per guanyar un sou, de manera que es perd, en bona part, el sentit de la dignitat i, fins i tot, de l'honor a l'hora de dur a terme alguna tasca que val la pena i que és significativa, que fa una contribució útil al benestar dels altres ciutadans, encara que sigui d'una manera molt modesta.
 
El terme carrera professional, les arrels etimològiques del qual ens porten a la noció d'un camí que se segueix d'una manera decidida i consistent, es remunta a un passat que avui dia ja no existeix. El que tenim actualment és una economia inestable amb institucions fragmentades, en la qual el «nou capitalisme» exigeix «un ideal d'orientació a curt termini centrat en les habilitats potencials i no en els èxits, amb una tendència a menysprear o abandonar l'"experiència del passat"». El que ara té valor és la capacitat del món empresarial per redissenyar-se davant una competència constant i feroç, en la qual s'espera que els individus s'arrisquin, tinguin flexibilitat, acceptin compromisos a curt termini i es reinventin constantment. En aquests contextos, el manteniment d'uns objectius, la integritat d'un mateix i la confiança en els altres s'erosionen. De fet, en aquests contextos el concepte d'orientació professional també pot semblar anacrònic, a menys que el seu significat i la seva pràctica canviïn radicalment avui dia per connectar amb les transformacions econòmiques, culturals i d'identitat que siguem capaços de desenvolupar.
 
Hem de planificar la nostra carrera professional en una societat que canvia constantment i en la qual la gent canvia sovint de feina?
 
Si les anàlisis d'acadèmics com Bauman i Sennett són correctes, la idea de «planificar la nostra carrera» adquireix un significat diferent del que tenia a l'inici del segle xx, quan l'orientació professional es va desenvolupar formalment com a servei, primer als Estats Units i després arreu. «Planificar» requereix una certa estabilitat i seguretat: si les feines són cada vegada més temporals i les trajectòries no lineals i transitòries, la raó de ser de la «planificació» disminueix.
 
De tota manera, això no vol dir que la planificació de carreres sigui «inútil». Per entendre-ho, podem comparar-ho amb una labor de retalls, és a dir, un patchwork: la tela confeccionada i adornada –la carrera professional– és feta a partir de diferents retalls cosits –cada un d'aquests trossets correspon a les feines i experiències d'una persona al llarg de la seva vida. D'aquest «significat», se'n deriven d'altres. Per exemple, si la «feina» principal o habitual es considera sobretot com una font d'ingressos, és possible que hom «planifiqui» una activitat o una feina secundària en què tinguin més rellevància els aspectes d'autorealització.
 
La majoria de les feines actuals depenen de l'autoocupació, i desprenen així un esperit emprenedor que, irònicament, no és permès en les ocupacions més estàndards. Hom pot «planificar» el fet d'incrementar el temps i l'energia en l'una, a costa de reduir el que s'ha invertit en l'altra. Algunes persones intenten disposar de l'anomenat «dossier de professions», a través del qual al llarg de la vida s'assoleixen diversos aspectes de la personalitat i aspiracions –de vegades paral·lelament i de vegades simultàniament– en diferents compromisos laborals o del lleure. No cal dir que la classe i el gènere, entre altres adscripcions socials, fan que aquest patchwork sigui més o menys possible. Bona part del discurs sobre la «nova economia» i les noves formes de planificació i orientació professional no té en compte les desigualtats socials, la qual cosa implica un gran problema, perquè hi ha nombrosos grups de ciutadans que són sistemàticament i sistèmicament exclosos de la possibilitat de «confeccionar» les seves vides i de donar-hi sentit, ja que per mitjà de la feina s'aconsegueix l'expressió de la creativitat i la productivitat, i la connexió amb la comunitat.
 
Com s'aplica el concepte de flexiseguretat a tot plegat i quina relació té amb l'orientació professional?
 
Flexiseguretat és un acrònim format a partir de les dues paraules contradictòries flexibilitat i seguretat. En diversos països –sobretot a Dinamarca i Holanda, però també en altres estats membres de la UE– s'han fet esforços per respondre davant les «necessitats» de l'economia neoliberal mentre es protegeix la seguretat dels treballadors. Aquests objectius duals semblen incompatibles, com a mínim a simple vista. La flexibilitat per als empresaris es tradueix en més llibertat a l'hora de contractar i acomiadar, sense restriccions «proteccionistes» dels sindicats i contractes laborals, de manera que poden reaccionar immediatament davant els canvis en les oportunitats econòmiques per poder ser competitius. La seguretat per als treballadors és, òbviament i precisament, tot el contrari.
 
La flexiseguretat mira d'ajustar-se al conflicte d'interessos donant als empresaris un grau més elevat de flexibilitat i proporcionant als treballadors uns ingressos segurs, en detriment de la seguretat laboral. Això s'aconsegueix a través d'uns nivells de recaptació d'impostos que garanteixen que els treballadors acomiadats, a l'atur, rebin un subsidi mentre busquen feina activament, amb la condició que han de participar en cursos de formació per «mantenir-se en el mercat laboral».
 
En diversos països s'han desenvolupat models de flexiseguretat, i la UE ho promociona com una manera d'aconseguir els objectius duals de competitivitat i inclusió social. Els estats membres, però, s'han mostrat reticents a adoptar aquesta mesura a causa del cost elevat que suposa augmentar els impostos. En els casos en què s'ha aplicat, l'orientació professional ha tingut un paper particularment rellevant, ja que els treballadors de totes les edats tenen la necessitat de ser informats i de rebre consells i orientació indispensables per planificar-se i comprometre's amb els programes de formació i reciclatge, sigui envers les oportunitats laborals o els esforços per trobar un equilibri entre la vida laboral, les obligacions familiars i el lleure.
 
Hem d'oferir orientació professional a Primària?
 
Segons el meu parer, orientació professional vol dir ‘proveir els ciutadans de qualsevol edat del coneixement i la saviesa necessaris per descodificar el que passa al seu voltant en el món laboral', de manera que els permeti entendre's a si mateixos en aquest món dissenyat per diferents forces. Ja he esmentat alguns dels significats de carrera professional. En el cas de l'orientació, generalment faig referència a tres components interrelacionats: savoir o ‘coneixement'; savoir faire o ‘habilitats i competències', i savoir être o ‘saber estar'. Tots tres són importants en totes les accions educatives, llevat que confonguem «informació» amb «saviesa». El treball és, en bona mesura, una part central de les nostres vides. Les principals filosofies mundials l'han vist com un càstig diví pel mal comès (tal com diu el relat bíblic) o com un canal per expressar els propis impulsos creatius, gairebé com si participéssim amb la divinitat en la creació el món.
 
Es miri com es miri, el treball és fonamental per a la vida com a espècie humana, i qualsevol formació digna d'anomenar-se així s'hi ha de comprometre. No obstant això, faré la distinció entre «aprendre sobre el treball» i «aprendre per treballar». La nostra tasca com a educadors no és presentar el món laboral d'una manera reïficada, com si la situació actual hagués estat sempre així, i així continuarà essent; es tracta de proporcionar als estudiants de totes les edats les eines per interpretar el món on viuen, perquè imaginin com podria ser i com hauria de ser, des d'una òptica dels valors de la dignitat i la justícia per a tots. També cal ajudar-los molt a entendre qui són, com a persones i com a membres de comunitats, i de quina manera poden expressar la seva singularitat i sociabilitat a través de la feina, per al seu benefici i per al de la societat.
 
Aquesta formació pot començar clarament en l'etapa de Primària, en la qual, en lloc d'orientar els alumnes cap a grups professionals específics –quelcom que per a mi és reprovable–, cal animar-los a reflexionar d'una manera crítica sobre si mateixos i les seves experiències vicàries envers diferents tipus de feines (per exemple, parlant de la feina que tenen els pares i altres membres de la seva família), per tal que desenvolupin les habilitats cognitives necessàries per donar sentit al món que els envolta.
 
Cal tenir present que, tot i que no s'ofereix formalment orientació professional a les escoles, estem contribuint a socialitzar els alumnes perquè tinguin coneixement del que significa treballar. Hi ha alguns estudis etnogràfics molt interessants que tracten de la manera en què els mestres reprodueixen orientacions laborals a les llars d'infants a través del seu comportament. Quan un docent anima els alumnes a «treballar durament perquè així després tindrem una estona d'esbarjo per divertir-nos plegats» emet un missatge potent, ja que reitera la distinció i la divisió entre «treball» i «lleure» (el primer representa abnegació, esforç i, possiblement, avorriment; el segon, la pròpia expressió, la llibertat i el gaudi). De fet, ens podem referir a les pauses que es fan a les escoles amb els mots esbarjo i lleure, com si el treball primer anul·lés els éssers i després els estudiants poguessin «deslliurar-se'n» a través del joc.
 
Què són les habilitats metacognitives i com les podem desenvolupar? 
 
L'orientació professional, entesa com hem vist anteriorment, requereix que els estudiants siguin reflexius; per exemple, cal que entenguin quin sentit té el món que els envolta i com s'hi relacionen. Les habilitats metacognitives són precisament aquelles habilitats que podem fomentar en els estudiants si observem, per exemple, com prenen decisions o de quina manera processen el coneixement. En el moment en què esdevenim conscients de com pensem, com decidim, com actuem i com reaccionem realcem les nostres habilitats per orientar el pensament, la presa de decisions i les accions envers uns objectius més generals, perseguits de forma més concreta.
 
El desenvolupament de la metacognició és una de les bases de l'educació moderna. De fet, el «miracle» finlandès en els resultats PISA finalment ha estat explicat, en part, gràcies a l'èmfasi en la inculcació, planificada, de les habilitats cognitives, en què es dóna més importància a la recerca reflexiva i al compromís amb el coneixement que no pas a la simple transmissió d'aquest.
 
El mateix cas també es pot aplicar en l'orientació professional. Afortunadament per al professorat, avui dia existeixen molts recursos de bona qualitat que ensenyen habilitats metacognitives relacionades amb les habilitats per a la vida en general, incloses les competències que tenen connexió amb la vida laboral. La majoria d'aquests recursos utilitzen jocs (de taula i multimèdia), dinàmiques de grup i tot tipus d'estratègies d'aprenentatge per mitjà de l'experiència, com ara jocs de rol, de teatre i de scripting, entre d'altres. La recerca demostra que els infants de Primària ja han començat a perfilar les seves opcions de futur, un procés que interacciona d'una manera complexa amb els missatges i la socialització rebuts a casa i en altres espais socials, i en el qual sovint es reprodueixen prejudicis envers el «destí» segons la classe, el gènere i l'ètnia. Posar aquests supòsits i aquests prejudicis en primer pla, com també incorporar-los d'una manera desafiadora i crítica, ajuda la formació professional a complir un aspecte central de la seva raó de ser (raison d'être): donar opcions i oportunitats.
 
Articles escrits per l'autor que aprofundeixen en la seva reflexió:
 
Sultana, R. G. (2014). Pessimism of the intellect, optimism of the will'? Troubling the relationship between career guidance and social justice. International Journal of Educational and Vocational Guidance, Vol. 14 (1), p. 5-19.

Sultana, R. G. (2012). ‘Career education: past, present… but what prospects?' British Journal of Guidance and Counselling, Vol. 41, I, p. 69-80.

Sultana, R. G. (2012). ‘Flexibility and security? The implications of ‘flexicurity' for career guidance'.British Journal of Guidance and Counselling, Vol. 45 (2), p. 145-163.

Les persones interessades en aquests articles poden contactar amb l'autor (en anglès): ronald.sultana@um.edu.mt

Pots consultar l'entrevista original en anglès aquí.
Comentar
Nom
Correu (No es mostrarà)
Títol
Comentari Límit 500 caràcters. Només pots introduir text sense format HTML.
He llegit i accepto la política de privacitat
Subscriu-te a les nostres publicacions
Cursos Relacionats
El més Llegit
El més nou