L'orientació com a fil conductor de la lluita contra l'abandonament escolar prematur

Salvador Avià,
Coordinador del Área de acompañamiento a las personas del Ayuntamiento de Badia del Vallès
01/02/2017

Versión en español
 
L'abandonament escolar prematur (AEP) és un dels principals reptes als quals s'enfronten els països europeus en general i Catalunya en particular (18,9% el 2015). Tot i que en els darrers anys ha baixat, tal com fa palès el document "Necessita millorar, annex Catalunya" publicat recentment per Save the Children, aquesta millora no ha repercutit en l'alumnat més desfavorit, que, ans al contrari, ha empitjorat. Tenint en compte que en les actuals condicions de mercat de treball Europa no està disposada a assumir més d'un 10% de mà d'obra no qualificada, l'AEP suposa una de les més greus amenaces a la cohesió i la justícia social al continent.

El dret a l'educació no és suficient quan el sistema educatiu no és igualitari d'entrada. I no ho és: s'ha construït sobre els patrons culturals dominants o "normals" de classe, ètnia, gènere i salut. L'escola no és igual per a tot l'alumnat i a mesura que s'avança, l'escletxa s'eixampla. Diversos estudis demostren que únicament durant l'estiu, els nois de classes mitjanes i altes  acumulen coneixements que equivalen a un trimestre suplementari. Sense el dret a l'èxit educatiu el dret a l'educació no funciona per a tothom.

Per entendre millor la situació i poder proposar intervencions eficaces, recuperarem  la noció d'habitus creada per Bourdieu i posada al dia per, entre d'altes, Diane Reay: "Conjunt de representacions a partir de les quals les persones perceben el món i hi actuen". L'habitus ens permet enllaçar el món interior i emocional dels individus i els processos socials i estructurals externs, assenyalant el paper clau que pot jugar el fet de pertànyer a una classe social concreta a l'hora de definir els itineraris personals i l'èxit educatiu. En concret, els infants de classe mitjana solen habitar un habitus" en el qual les trajectòries formatives de llarg recorregut són normals, mentre que per als infants de classe treballadora les representacions estan més lligades a prototipus d'èxit individual: futbolistes, cantants... o professions molt tipificades per models de gènere que les classes mitjanes (en general) ja han abandonat: perruquera, policia, bomber, infermera... Aquest és un bon punt per recuperar les reflexions de Paul Willis al 1975 en el seu clàssic «Learning to labour: how working class kids get working class jobs».

Tot i que l'escola primària és aparentment més igualitària, les diferències s'incrementen amb el pas del temps i molts alumnes arriben a primer d'ESO amb competències més baixes que l'alumnat d'altres entorns. Un cop a l'institut, per als adolescents de classe mitjana, l'esforç que suposa l'escola secundària té un sentit: els du cap al seu "destí de sèrie" (els estudis superiors), destí ben apuntalat pel discurs i model familiar i la pràctica dels iguals. Tanmateix,  els adolescents de classe treballadora no tenen aquest destí "de sèrie"; ans al contrari, al seu voltant no abunden els models amb estudis superiors i els iguals no tiren cap allí. És molt més fàcil que l'institut se'ls faci costerut i avorrit. Sense el sentit com a eina essencial per superar les dificultats de la quotidinaeïtat escolar, la vinculació amb l'escola es fa precària i fins i tot si graduen en ESO (probablement amb competències baixes), la seva post-obligatòria estarà molt amenaçada.

Des d'aquesta perspectiva, l'orientació, com creadora de sentit, és un peça clau en la lluita per l'èxit escolar i contra l'AEP en els territoris desfavorits. Efectivament, si aconseguim que cada noi i noia siguin capaços de construir un projecte de vida, la situació pot capgirar-se.
El projecte de vida és central per a superar aquesta desigualtat inicial entre classes socials respecte el sistema educatiu. Tenir un projecte de vida propi i genuí, encara que acabi canviant, permet dotar de sentit al treball, l'esforç i les contradiccions tècniques i curriculars de l'escola actual. A través de la construcció acompanyada del projecte de vida personal podem transcendir els habitus escolarment desfavoridors i treballar les resistències emocionals i les pors que aquest transcendir (o fins i tot transgredir) suposen. Una tasca important i difícil que l'alumnat de classe mitjana mai no haurà d'afrontar.

L'objectiu de l'orientació és precisament que cada noi i noia construeixi el seu projecte de vida. És un treball d'autoconeixement, de descobriment de talents i vocacions, de millora de les competències personals, emocionals, socials i emprenedores, d'aprofundiment en totes les intel·ligències. Un treball transversal, integral, que ha de permetre a cada noi i noia conquerir l'autonomia que li farà falta per analitzar, dissenyar, prendre decisions i dur a terme les accions necessàries per arribar als objectius del projecte. Un treball d'augment de la resiliència, de superació dels factors inicialment adversos i potencialment destructius (com professorat instal·lat en «Pigmalions» negatius, una autoexigència cruel, companys poc modèlics en l'aspecte acadèmic o famílies poc pacients amb els fracassos). Un alumne amb un projecte de vida en procés (sòlid) de construcció, està molt millor situat per afrontar els reptes i aspreses de l'educació i, especialment de la secundària. L'escola adquirirà sentit per a ell.

La construcció del projecte de vida ha de començar quan més aviat millor: al parvulari mateix. En efecte, cal treballar per trencar des de ben aviat les limitacions imposades per l'habitus. Els infants s'han de poder representar a sí mateixos en el centre d'una infinitud de possibilitats reals de futur que han de poder incloure qualsevol cosa (astrofísic/a, productor/a musical, cirurgià/na, escultor/a, aventurer/a...). Proposem donar una gran importància en l'escola primària a aquest treball: teatre social, visites i mini pràctiques en llocs de treball reals, aprenentatge-servei, activitats de corporalització (per exemple veure's a si mateixos vestits de metges, movent-se com metges, parlant com metges...). Tanmateix, com hem apuntat, aquest trencament no és senzill: suposa allunyar-se del món dels pares (el que no deixa de ser una certa traïció) i de l'entorn social pròxim (encara més difícil en l'adolescència quan els iguals pesen tant). Per tant, caldrà treballar des de la vivència i les emocions. L'orientador/a ha de poder acompanyar els nois i noies en aquest procés tan complex i fins cert punt difícil de viure.

A l'escola secundària l'acompanyament educatiu orientador és clau i ha de poder garantir als i les joves les eines que necessiten per anar cultivant i fent créixer el seu projecte de vida durant tot el seu pas pel centre. Sense projecte de vida en construcció, sense sentit, ni la informació ni la formació acadèmica tindran cap impacte important en una part considerable de nois i noies d'habitus no acadèmics. L'institut ha de posar al centre de la seva activitat el procés de construcció del projecte de vida des del primer dia de primer d'ESO fins al darrer de batxillerat o cicles. El professorat ha d'adaptar-se a aquesta realitat i recentrar les seves prioritats i objectius. L'acompanyament educatiu als joves des de tota la xarxa local (tutors/es, mestres, educadors/es, monitors/es esportius o d'art...) és bàsic per reforçar la construcció del projecte de vida des de tots els escenaris de vida dels joves.

De la mateixa manera, el treball amb els joves que ja han abandonat l'escola s'ha de centrar en la (re)construcció d'un projecte de vida que doni sentit a les noves passes i als nous esforços i que creï la resiliència necessària per superar la frustració acumulada per tants fracassos. De nou, l'acompanyament de la xarxa local serà bàsic per reeixir.

La implicació de les famílies és, òbviament central. Hem de poder treballar conjuntament amb elles, des del parvulari, per facilitar els canvis que volem que es donin en el seu habitus, canvis que han de contribuir a la millora de les oportunitats i la qualitat de vida dels seus fills i filles però també de la seva pròpia. I lligat amb les famílies hi ha la comunitat, la ciutat: cal integrar tothom que orienta, tothom que acompanya educativament, en un discurs comú i coherent sobre les possibilitats de futur, de talent i de creixement personal. Cal aprofitar la xarxa de cada adolescent per establir aliances educatives que reforcin la seva creació del projecte de vida genuí, personal. Però també cal treballar amb les empreses i agents socials del territori per crear sinèrgies i accions comunes: visites, pràctiques, projectes comuns, innovació, tallers, APS, voluntariat, responsabilitat social corporativa, desenvolupament del territori, ús de la tecnologia... Destacarem el projecte @ppor (Erasmus + 2014) on el Conseil Departamental de la Seine-Saint Dénis, el Landkreis d'Anhalt-Bitterfeld i l'Ajuntament de Badia del Vallès han explorat la implicació d'agents locals i, especialment de les empreses, en la millora de les pràctiques d'orientació en joves en AEP o en alt risc d'AEP. Els dos anys de projecte han permès constatar com la col·laboració a escala local obre un gran número de recursos i eines per millorar la construcció del projecte de vida.

Parlem per tant de construir ciutats orientadores, compromeses integralment i de manera estratègica en l'acompanyament a la creació dels projectes de vida de la seva ciutadania i, en especial, dels seus ciutadans més joves i impulsores de canvis en tots els agents: escola, famílies, comunitat, empreses, associacions...
 
Comentar
Nom
Correu (No es mostrarà)
Títol
Comentari Límit 500 caràcters. Només pots introduir text sense format HTML.
He llegit i accepto la política de privacitat
Subscriu-te a les nostres publicacions
Cursos Relacionats
El més Llegit
El més nou