Actualment, cap pare o mare nega la necessitat de mantenir una relació franca i cordial amb els mestres i professors dels fills. I tampoc trobaríem un docent que no reconegui la importància d'establir una comunicació fluida amb les famílies dels alumnes. Tanmateix uns i altres tenim constància d'experiències de comunicació poc reeixides, de les que hem sortit decebuts, amoïnats o empipats.El que compartim famílies i mestres en la relació a causa dels fills/alumnes és tan important que és difícil que no contingui algun conflicte. Les relacions humanes són conflictives per definició. Per això, sense voler tapar els conflictes que hi ha, el que és vital és la voluntat d'entesa, l'ànim de col·laboració conjunta, el diàleg assertiu, el respecte a la diversitat de persones que intervenim més directament en el procés educatiu dels infants, nens, nenes adolescents i joves.
La relació entre les persones que es responsabilitzen de l'educació de les criatures no es pot deixar en mans de la improvisació ni a la intempèrie dels tòpics. Cal treballar-la perquè esdevingui de confiança.
Està comprovat que els vincles positius entre famílies i docents afavoreixen l'èxit acadèmic dels fills/alumes, perquè incrementen la valoració positiva de l'educació per part de les criatures, perquè fan evidents i palpables els valors que promulguen la majoria dels projectes eductius de les escoles, i fan més agradable la convivència.
Construir una relació basada en la CONFIANÇA significa mantenir (a contracorrent de la malfiança dominant en la societat) la voluntat de construir una relació entre pares i mestres que, malgrat no saber-ho tot els uns dels altres, es refien perquè comparteixen l'educació dels fills/alumnes. En aquest refiar-se els uns dels altres es gesta l'espai educatiu que fa possible l'educació amb qualitat humana de les criatures.
Pares i mestres, tots som constructors de confiança, perquè l'educació dels fills/alumnes ens necessita en línia, col·laborant tot respectant-nos. La confiança valora l'altre, la seva dignitat i capacitat, no recela ni l'espia, per això en una relació de confiança és possible el diàleg fluid amb control de les emocions.
En la relació família/escola, el rol dels docents és molt important, ja que l'escola és una institució organitzada que es dóna a si mateixa un Projecte Educatiu i uns plans estratègics, que poden contenir l'àmbit de relacions amb les famílies. Tanmateix cada família és l'única i directa responsable de com va la seva particular relació amb l'escola de llurs fills.
Coneixem el gran paper que les associacions de mares i pares (Ampas, Apimas, Afas, etc.) estan prenent, liderant nous estils i espais de relació, prenent iniciativa davant d'alguns reptes socials, econòmics i educatius. Algunes d'aquestes iniciatives són tota una lliçó per als docents i per a l'administració pública. I són possibles gràcies a la força del voluntariat de pares i mares que dediquen hores i energies a treballar pels alumnes de l'escola dels seus fills.
Alhora és una constant el lamentar de moltes juntes d'associacions de pares i mares i de força equips directius d'escoles que les convocatòries no són reeixides, que costa mobilitzar les persones. D'aquí és fàcil caure en justificacions per a la paràlisi i l'actitud criticaire, mai justificada en el camp de l'educació, que necessita l'esperança per tenir sentit.
Cal corregir o evitar, però, la tendència a què cada col·lectiu avanci sense diàleg i entesa amb l'altre. La confiança entre pares i docents és el vincle que evita camins paral·lels i fins contraposats. Aquesta mateixa confiança és la que valida qualsevol mitjà o tecnologia per a la comunicació, i deslegitima els mateixos quan no treballen a favor de l'entesa i el diàleg. No és el mitjà o el canal el que afavoreix una millor entesa, si no la voluntat de les persones que el fan servir.
CONSTRUCTORS DE CONFIANÇA, L'EDUCACIÓ ENS NECESSITA!
