Dificultats en la seva implantacióLa implantació del Pla Bolonya -que alguns han comparat amb la de l'euro, no tant per tractar-se també d'àmbit europeu, sinó sobretot per la seva complexitat- no ha estat una tasca gens fàcil. Els elements comuns dels sistemes universitaris dels països d'Europa eren, abans del Pla, escassos. "Com tot procés de canvi en una màquina gran i antiga, la seva implantació ha produït molts grinyols. De tota manera, no sé fins a quin punt és Bolonya qui ha provocat els grinyols o és la forma en què s'ha implantat Bolonya a cada Facultat en concret", diu Arturo Elosegi, catedràtic d'ecologia de la Facultat de Ciència i Tecnologia de la Universitat del País Basc.
Elosegi recorda que "el Pla Bolonya donava l'oportunitat de redissenyar el mapa de titulacions i els continguts de cada titulació, i de fer-ho no basant-se en els equilibris de poder dels diversos àmbits universitaris, sinó en el que se suposa que hauria de saber fer una persona amb una determinada titulació, això que avui dia anomenem les competències. La meva impressió és que hi ha hagut graus que s'han dissenyat seguint criteris molt raonables, mentre que en d'altres s'ha perdut una oportunitat d'or i han mantingut l'estatus quo". I afegeix: "Quan comento amb els meus col·legues els problemes que produeix la implantació del Pla Bolonya, em fa la impressió que les diferents opinions que rebo reflecteixen més les peculiaritats de cada departament (elements com la proporció d'estudiants per professor) o les preferències d'estil de cada persona, que no pas una punt fort o dèbil real del Pla".
"Hi ha graus que s'han dissenyat molt bé, d'altres que són només llicenciatures descafeïnades. En principi, no veig raons perquè els graus funcionin pitjor de com funcionaven les llicenciatures. És molt fàcil lamentar-se de la davallada en el nivell de l'educació, i idealitzar la formació del passat, de quan nosaltres estudiàvem. La realitat és que els estudiants espanyols són extremadament competitius a escala internacional, i no crec que la reducció de la durada dels estudis per acostar-la a la pràctica habitual a Europa els afecti negativament", diu Elosegi.
Fa una dècada (2002) que va començar el llarg procés de reconversió al model Bolonya, un procés que Esther Giménez-Salinas, que ha estat rectora de la Universitat Ramon Llull durant tot el procés d'adaptació de la universitat al Pla Bolonya (va deixar el càrrec a la fi del curs 2011-12) descriu com "un inacabable teixir i desfer en funció del ministre o de la ministra de torn. En aquests anys hem tingut fins a sis ministres d'Educació, cadascun dels quals ha volgut implantar el seu programa, amb la consegüent destrucció d'una part del que s'havia realitzat anteriorment. Així hem fet i desfet el camí fins a assolir l'objectiu de la implantació de Bolonya el 2008, amb sis anys de retard respecte de la mitjana europea", subratlla Giménez-Salinas, i diu que "aquests anys han estat una bogeria per a les nostres universitats: ens hem vist obligats a reconvertir tots els nostres estudis a graus i màsters; a ser avaluats, corregits i en alguns casos, fins i tot suspesos per les agències de qualitat". Finalment Giménez-Salinas afirma que "la tasca d'adaptació que es va realitzar durant tots aquests anys va ser molt dura. En la meva universitat, en la qual vam reconvertir uns 80 títols, si comptem les hores de dedicació que va suposar la gestió, planificació i adequació dels títols, així com el procés de tramitació, he calculat que va suposar un cost aproximat d'un milió i mig d'euros, que vam haver d'assumir íntegrament nosaltres".
L'alumnat
Eulàlia Solé, estudiant de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, que pertany a la primera promoció del Pla Bolonya, afirma que "malgrat els inconvenients evidents, he trobat molts avantatges: participació, classes en grups petits, presentacions orals, treball continu, etc. Desitjaria destacar sobretot la importància de l'avaluació contínua, que et fa treballar permanentment en les diferents assignatures i, per tant, t'impedeix "despenjar-te" de la matèria. Encara que això per a alguns també és un problema perquè dificulta la compaginació laboral; a causa de l'actual manca de beques, molts estudiants estem treballant", explica. I assenyala com a nota negativa el fet que "les classes s'han convertit en una petita introducció superficial dels temes; alguns professors et donen una llista de llibres que no saps ni per on començar a llegir... i acabes tenint menys hores de classes i, a més a més, sense saber molt bé què has de fer a casa".
Per la seva part, Arturo Elosegui, que està en contacte permanent amb l'alumnat, opina: "Em fa la impressió que els estudiants estan contents, encara que la major part d'ells només ha conegut el sistema nou, per la qual cosa no poden comparar".
El professorat
En relació a com s'ha adaptat el professorat, Arturo Elosegui assenyala que "hi ha qui està desbordat i hi ha qui continua funcionant més o menys com abans. Però fins i tot quan estem desbordats, em sembla que el problema és no tant Bolonya com l'augment de burocràcia que hem patit amb la seva implantació. Per exemple, s'han creat nombroses comissions per dissenyar cadascun dels aspectes de Bolonya dins de cada titulació (tutories, horaris de classes pràctiques, treballs de fi de grau...), i cada una realitza la seva tasca de la millor manera possible, però sovint ignorant que en conjunt estan obligant tant el professor com l'alumne a una càrrega burocràtica excessiva".
Una de les crítiques més habituals que rep el col·lectiu de professors és que alguns encara no han realitzat "el canvi de xip". L'estudiant de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Eulàlia Solé opina que "els seminaris acaben sent una continuació de les classes magistrals o simplement no han estat preparats, i el resultat són dues hores poc profitoses. A més a més, la major incongruència és que els professors manen molta feina als estudiants durant l'avaluació contínua -la qual cosa no em sembla malament- però no et tornen els quatre assajos que has hagut d'escriure durant el trimestre fins després de l'examen final -que es realitza al final del trimestre-"; i afegeix: "Si no reps "feedback", no hi ha possibilitat de millorar".
Solé lamenta finalment la "manca d'aplicació per part dels professors que estaven acostumats a només corregir els mesos d'exàmens finals. Suposo que també estan desbordats, pressionats per la investigació i l'augment d'hores (sumat a la reducció de salari)".
Conclusions
S'han trigat molts anys a homogeneïtzar el sistema universitari europeu -la Declaració de Bolonya es va signar el 1999-. S'ha aconseguit en aquest temps augmentar la qualitat de la docència i de la investigació a la universitat? Sembla que sí, encara que caldrà auscultar el sistema universitari d'aquí uns quants anys per confirmar aquesta tendència.
"La comunitat universitària és força conservadora, en el sentit que li costa adaptar-se als canvis", reconeix Elosegi. I conclou: "La "llibertat de càtedra" s'utilitza sovint com a excusa per no canviar, i és massa fàcil donar la culpa de qualsevol problema de rendiment a l'alumne. També és cert que es pretén canviar el producte sense canviar la maquinària universitària, és a dir, oferir una cosa diferent però amb la mateixa plantilla de professors i personal de serveis que abans. En el cas de Bolonya, encara portem poc temps per poder apreciar realment quins han estat els aspectes positius i quins cal millorar".
